dimarts, 28 d’octubre de 2008

Siempre quise bailar como el negro de Boney M. (José Luís Romero) i el bookcrossing

Si heu arribat fins aquí, és possible que ho hagueu fet motivats pel títol del llibre que fa unes setmanes em va encuriosir i em va portar a comprar-lo. Fa gràcia això del negre de Boney M.: Bobby Farrell es deia, i a mi també m'hauria agradat ballar com ell.

Em fa una mica de rabieta iniciar les meves intervencions en aquest bloc fent una àcida crítica d'una novel·la negra que no recomanaré que llegiu i també em fa rabieta començar fora de la línia encetada per l'Spock amb el fòrum del Cafè literari.

El cas és que, atreta pel títol i perquè en algun lloc havia llegit una recomanació i també perquè a la coberta apareix la meva estimada torre Agbar, vaig decidir adquirir aquesta novel·leta suposadament d'intriga, que descriu racons foscos d'una perillosa, lletja i monolingüe Barcelona irreal i que parla, sense gaire coneixement, de temes informàtics. Deixem-ho aquí. Això sí, que consti des d'ara mateix la meva admiració cap a qualsevol persona que escriu una novel·la, m'agradi o no: cal valorar el que suposen els esforços de creativitat i imaginació, ja que les idees no surten del no-res. Jo me'n sento incapaç.

Així que ho deixo aquí i, si algú en vol saber més, pot consultar-ne ressenyes de Pere Nieto, del mateix José Luís Romero o a la revista de la Guàrdia Urbana de Barcelona, entre d'altres.

Autor de la fotografia del Bobby Farrell: Erwin Winkelman


He passejat el llibre amunt i avall gairebé obligant-me a llegir-lo per donar-li una altra oportunitat. Arribada a la pàgina 173, aquesta tarda plujosa i de caos ferroviari he decidit abandonar el llibre al seient d'un Civia en direcció Mataró tot emulant els bookcrossers. Potser ara mateix està tornant cap a Barcelona i ja té nou propietari, però estic segura que demà jo trobaré una millor lectura i no em penediré d'haver-lo abandonat.

Per acabar, vull explicar una teoria que fa temps que medito i és que la qualitat d'una novel·la sol ser inversament proporcional a l'atenció que desperta el títol del llibre. Un, dos, tres, responda otra vez: Siempre quise bailar como el negro de Boney M., Pollo frio en la nevera, El diablo viste de Prada...

Que consti que també se m'acuden excepcions a la teoria: Kafka a la platja o Tòquio blues (brillants!), No digas que fue un sueño (el rellegirem?) o Confesiones del estafador Félix Krull, per posar exemples ben diferents.

I vosaltres? Què en penseu? Examinem la teoria?

9 comentaris:

Spock ha dit...

Això de deixar un llibre a la meitat és una cosa que es va aprenent a fer amb els anys: jo abans me'ls empassava tots, tant si m'agradaven com si no, no fos cas que al final s'obrés el miracle; però darrerament n'he deixat alguns a mig llegir, que també són ganes de patir si no ens agrada una novel·la.

En aquest cas concret, quan vaig llegir el títol no recordo on, vaig pensar que es tractava d'una mena de llibre d'autoajuda del pal "qui s'ha menjat el meu formatge?", i vaig fugir corrents de l'anunci, de la botiga i gairebé de la ciutat que exhibia l'anunci. Vull die que el títol tampoc em deia ni ase ni bèstia, potser perquè a mi, de Boney M. qui m'agradaven eren les xiquetes!

Però la teva teoria no deixa de tenir fonaments... clar que ara, el senyor Stieg Larsson te la desmunta tota: "Els homes que no estimaven les dones", és un llibràs i la segona part, que té un títol encara més espectacular ("la noia que simiava amb un misto i un bidó de venzina", diuen que supera, i de molt, la primera... En fi, que va com va, però jo síi que m'acostumo a deixar enlluernar per un títol que em cridi l'atenció, si pot ser una mica subtilment, millor.

Una abraçada!

Xavi ha dit...

Diguem que hi ha de tot a la vinya del senyor. Bons i mals llibres i títols més o menys suggeents. Quina perogrullada acabo de dir oi?
Fins i tot puc dir que alguns llibres d'en César Vidal o de JM Aznar, poden tenir títols atractius. Ui, lu que acabo de dir :-|
Per cert, pel que fa a deixar un llibre començat a mitges, només m'ha passat amb "La mort d'Ivan Ilich" de Tolstoi. Em sentia engoixat i no sabia de què. Finalment vaig descobrir que era el mal rotllo que m'estava donant la lectura. Vaig anar directament al final. El darrer paragraf diu (textualment): "Hizo una inspiración, se detuvo en la mitad, se estiró y quedó muerto". Pel títol del llibre, era d'esperar aquest final. Em vaig estalviar la part final de l'agonia, que en sí mateixa és el llibre sencer.

nur ha dit...

Spock: pensava que havies de ser més "guerrer" :P I no, no és un llibre d'autoajuda, eh?

Xavi: doncs jo ja n'he deixat uns quants a mitges, però la veritat és que em costa per això vaig prendre aquesta decisió l'altre dia. Molt bo això del llibre de Tolstoi: ara com que has explicat el final, ja no me'l llegiré :P

Ana ha dit...

Hola nur i Spock.

Estic pensant que dec de ser masoquista amb els llibres. Una vegada que he començat un l'haig d'acavar encara que sigui horrible...Es la meva norma. El mateix que les pelis, un cop he entrat al cine haig de veure la peli sencera. Sóc incapaç de deixar alguna cosa a mitges...però per aquesta raó m'informo molt bé sobre el llibre o la peli que llegiré, l'argument, les crítiques, per tal de no ficar la pota. Va bé llegir el vostre blog, així m'informo i m'ajudeu a decidir.
Una abraçada

nur ha dit...

Ana: no, no, em sembla que som nosaltres que hem d'aprendre de tu (jo, almenys). Reconec que sóc força impulsiva i, de vegades, compro llibres que "em sona" haver-ne sentit a parlar, com és el cas que ens ocupa.

El que no recordava era què n'havia sentit a parlar, ni ho recordo ara, però el resultat... ja el saps. Potser més val la teva postura estudiada que deixar-se endur per aquests impulsos "intuïtius" :)

Una abraçada!

quim ha dit...

Bon llibre el Fèlix Krull. Per cert, a mí els titols d'una sola paraula em fan una mica de iuiu, excepte 'Lolita', és clar. Però fent un repàs ràpid als llibres que he detestat especialment m'he adonat que molts tenen una sola paraula. En el top ten està 'Plataforma'.

nur ha dit...

quim: ostres, vaig llegir el Félix Krull a instàncies del Jordi Llobet (o era Llovet?) a la facultat! Les recomanacions llobetianes sempre eren bones i ens va fer assaborir, entre d'altres, Kafka i Baudelaire. Em temo que els hauré de rellegir :)

David ha dit...

En tots els viatges que he fet en tren, que n'han estat uns quants, mai m'he trobat un llibre!! Però bé, suposo que el llibre s'ho mereix. A mi també m'ha passat de no poder avançar amb un llibre. A vegades, és millor deixar-lo i seguir-lo més endavant. Sigui com sigui, no el tinc a la meva llista de "futuribles".

nur ha dit...

David: benvingut! La veritat és que jo tampoc no he trobat mai un llibre. De fet, ni diaris d'aquests gratuïts: sempre hi ha gent que els deixa quan jo ja porto lectura, però quan no en porto... cony, ni un! :P