dimarts, 4 d’agost de 2009

Donde el corazón te lleve – Susanna Tamaro


Donde el corazón te lleve és una novel·la de Susanna Tamaro publicada l’any 1994 que, tal com ja s’intueix, tracta de sentiments, sensacions, de l’existència de tres dones: àvia, mare i filla i del complicat encaix entre generacions i això que la diferència generacional entre elles no és tan gran com, per exemple, la que jo tinc amb la meva mare.

La novel·la, tot i que transcorre en un curt període de temps (des del 16 de novembre de 1992 al 22 de desembre del mateix any, l’any olímpic), explica la vida i les relacions entre aquestes tres dones narrat des de la veu de l’experiència, l’àvia, de qui la neta s’acaba d’allunyar per descobrir un món nou: Amèrica.

Crec, sincerament, que si hagués llegit aquesta novel·la anys enrere no l’hauria entesa tan bé com ara: la dificultat d’aquest encaix generacional i l’intercanvi de papers segons les diferents etapes vitals entre les diferents dones conforme es van fent grans.

Sensacions com la incomprensió, la soledat, la rebel•lia de l’adolescència, la vellesa i, sobretot, deixar-se guiar pels dictats del cor estan molt ben descrites per aquesta autora italiana que des d’aleshores ha publicat moltes altres novel•les.

Em permeto la llibertat de traduir-ne l’últim paràgraf, que precisament dóna el títol a la novel·la i que em va encantar:

“I després, quan s’obrin davant teu molt camins i no sàpigues quin has de recórrer, no n’escullis un qualsevol a l’atzar: asseu i espera. Respira amb la confiada tranquil·litat amb què vas respirar el dia que vas arribar al món i no permetis que res et distregui: espera i espera més encara. Queda’t quieta, en silenci, i escolta el teu cor. I quan et parli, aixeca’t i vés on et porti.”

Després de tants anys de sentir-ne a parlar bé, el llibre m'ha agradat, l'he assaborit a poc a poc i m'ha sorprés perquè m'imaginava ben bé una altra cosa. En fi, per a mi és una lectura recomanable i que posa a flor de pell molts sentiments que portem dins fins a fer-nos plorar i tot!

dimecres, 22 de juliol de 2009

"Un caso del comisario Jaritos y otros relatos clandestinos", de Petros Markaris

Aquests darrers mesos he llegit molta novel·la negra. La veritat és que sempre m'ha interessat el gènere, però en general, els autors nord-americans m'havien arribat a saturar tant que vaig fugir d'aquesta mena de lectures. Ara, però, Mankell, Larsson i altres autors, ens han ensenyat que hi ha una manera radicalment diferent de treballar el gènere negre.

Avui m'agradaria parlar-vos d'un altre autor europeu que no ve del Nord, sinó de la càlida i mediterrània Grècia: Petros Markaris.

Markaris, que ja comença a tenir força seguidors a les nostres terres, és el creador d'un dels personatges més divertits, malcarats, cínics i entranyables que conec. El comissari Costas Jaritos protagonitza les cinc novel·les que ha publicat fins ara, on la inevitable trama policíaca es combina magistralment amb una bona dosi de denúncia social i una altra d'humor àcid que va de cap a cap de cada llibre.

Però avui no us vull parlar de les novel·les de Markaris, sinó d'un petit llibre de relats que va publicar entre la tercera i quarta entrega de la sèrie Jaritos. "Un caso del comisario Jaritos y otros relatos clandestinos" és, des del meu punt de vista, una d'aquelles petites joies que et cauen a les mans a la impensada, sense imaginar-te que hi trobaràs alguns dels millors relats que has llegit en molts anys.
Colpidors, sorprenents, intensos sempre i de vegades corprenedors, els relats d'aquest llibre són protagonitzats per éssers anònims i sovint al caire de la marginalitat: immigrants il·legals explotats per individus tan mesquins com insignificants, músics de carrer, prostitutes clandestines que es troben en un mal pas, petits comerciants que no dubtaran a sacrificar el seu honor i alguna cosa més per guanyar quatre quartos addicionals...

Magníficament escrit, la prosa i el punt de vista narratiu s'adeqüen a la perfecció a allò que se'ns vol transmetre. En aquest cas, la diversitat de tècniques narratives no és una pura exhibició, sinó una eina que fa de cada relat una peça única i, en alguns casos, magistral.

Si us agrada la literatura de qualitat i el gènere negre no us provoca urticària, crec que "Un caso del comisario Jaritos y otros relatos clandestinos" us enganxarà i no el podreu oblidar fàcilment.

dijous, 19 de març de 2009

Murakami a Barcelona

 
Com que el post de la Nur sobre "After Dark" va generar molts comentaris (senyal que entre els amics del Cafè Literari hi ha un bon grapat de seguidors d'Aruki Murakami), ens ha semblat interessant compartir amb vosaltres l'article que ha publicat la gent de Vilaweb sobre l'escriptor japonès. Murakami ha estat a Barcelona i ha parlat de la seva obra, de com s'endinsa en el món literari que el caracteritza, de la seva propera novel·la i encara d'una altra que ja té mig envastada.
 
és un article breu però intens, que podeu llegir aquí
 
 

dilluns, 16 de febrer de 2009

Petons de diumenge, de Sílvia Soler

Amb l'Empordà com a teló de fons, Sílvia Soler ens presenta una història senzilla, sense trucs ni sorpreses, però profundament humana.

Petons de diumenge ens narra la història de la Valèria Isern, una dona ja gran, amb fills i néts que, víctima d'un càncer irreversible, rememora la seva vida amb l'ajut d'un cronista misteriós. Els records que explica la protagonista es complementen amb els diaris escrits de manera irregular però durant la major part de la seva vida, el punt de vista de fills i coneguts, i les cartes de la seva millor amiga, l'Elisa. Aquesta diversitat de veus narratives i de perspectives, conformen un retrat intens i emocionant d'uns personatges de carn i ossos, magníficament emmarcats en el context històric que els ha tocat viure.

A la contraportada del llibre podem llegir: "Petons de diumenge és una novel·la sobre les petites revolucions personals que milers de dones, autèntiques heroïnes quotidianes, van haver de dur a terme en aquest país per construir la seva felicitat en l'entorn hostil i asfixiant de la dictadura i la repressió religiosa." tot i que és cert, un encapçalament així a mi em provoca un efecte disuassori: sembla que ens trobem davant d'una novel·la pamflet, i res més lluny de la realitat. Amb una prosa senzilla i transparent, magnífica, aquest llibre troba un equilibri dificilíssim: convertir petites històries individuals en un gran relat literari. La Valèria, una dona enamorada de la vida, arqueòloga de professió però que tria una vida convencional per amor, i el seu contrapunt, l'Elisa, inquieta i d'esperit lliure, viatgera incansable, són dos personatges a la recerca de la felicitat i d'elles mateixes; dos personatges tan de debò que no s'obliden fàcilment.

Sense grans estridències ni melodrames innecessaris, "Petons de diumenge", de Sílvia Soler, és un d'aquells llibres que es gaudeixen frase a frase, que enganxen per la seva qualitat literària i sorprenen per la humanitat que destil·len els seus personatges. Us el recomano vivament.

I si voleu escoltar com presenta el llibre la seva autora, aquí teniu una entrevista amb Sílvia Soler que li van fer a Catalunya Ràdio, dins d'El Suplement.

diumenge, 4 de gener de 2009

After dark - Haruki Murakami

Un altre bon llibre de d'Haruki Murakami, escriptor de qui ja he llegit dues novel·les (Tòquio blues i Kafka a la platja) i un recull de relats (El salze cec i la dona adormida).

L'Eri i la Mari són dues germanes japoneses que, a partir dels seus atributs, han estat educades de manera diferent. L'Eri encarna la noia guapa, surt retratada a les revistes i fa de model; només estudia perquè s'ha de fer. La Mari és el pol oposat: no és guapa ni brillant, però estudia perquè és inquieta, curiosa i vol menjar-se la vida.

Un dia la Mari decideix passar tota una nit fora de casa i la novel·la transcorre en el temps des que sabem que la Mari ha pres aquesta decisió fins que torna a casa. Tot plegat: una nit a Tòquio. Una nit plena de coneixences i vivències positives que l'ajuden a comprendre millor la vida, sobretot un nou amic: en Takahashi, un noi encisador.

Murakami descriu llocs i escenes del Tòquio nocturn de tal manera que sembla que hi estiguem vivint, espai com els love hotels o els convenience shop que ens mostren l'americanització del Japó. Curioses maneres de viure i sobreviure en un Tòquio agressiu, violent, dur, però que, malgrat tot, fa ganes de conéixer.

I un rerefons musical que m'ha obligat a revisar pàgina per pàgina i descarregar la selecció musical d'After dark, de ben segur, recomanable, ja que Murakami és un expert en jazz i fins i tot durant seet anys va regentar un local on es tocava jazz. Mentre llegiu aquest post, se sent de fons la música que en Takahashi selecciona com una de les millors peces:



Tusquets, al seu web, publica també la selecció musical de Murakami a After dark (des del menú, cal triar 'La música de su obra').

En conclusió: un bon llibre que es devora en una sola nit.

Web oficial de Murakami