dimecres, 19 de novembre de 2008

"El Chino", d'Henning Mankell

Després de la trilogia de caire més intimista formada per "El cervell de Kennedy", "Profunditats" i "Sabates italianes", Henning Mankell torna a la càrrega amb una novel·la que, sense ser exactament negra, sí que parteix d'una premissa típica de novel·la policíaca: un assassinat múltiple i salvatge, aparentment sense explicació ni sentit. S'inicien, aleshores, dues investigacions: l'oficial de la policia, amb mètodes similars als que ja coneixem de les novel·les del nostre enyorat Kurt Wallander, i la d'una jutgessa madura que, per atzar, descobreix un lleuger parentiu entre algunes de les víctimes i la família de la seva mare.

I de sobte, un gir narratiu totalment inesperat: la trama principal queda tallada i en comença una altra ambientada a la Xina del segle XIX i als Estats Units de la mateixa època, la de la construcció del ferrocarril. Aquesta és la primera gran sorpresa narrativa d'"El Chino" (o "El xinès", és clar), però no serà l'única, i no m'estic referint a l'estil narratiu, sinó a l'argument. es tracta d'una novel·la gairebé coral amb molts personatges que prenen protagonisme -sobretot dones-,, i una trama que ens porta des de la Xina fins a Moçambic o Zimbabwe... i tot, o gairebé tot, acaba encaixant.

A "El Chino" hi ha intriga i acció, sí, però aquesta també és una novel·la política amb reflexions i plantejaments molt lúcids, hi ha profunditat psicològica, denúncia social, aventures a l'estil clàssic... Aquest poti-poti fa que "El Chino" sigui el llibre més ambiciós de Mankell fins ara. El més ambiciós i no necessàriament el més reeixit, perquè quan s'hi barregen tants elements, per força hi ha d'haver irregularitats. Si la primera meitat de la novel·la em va semblar impecable, la segona trontolla una mica i de vegades es perd en digressions que, tot i enriquir els personatges, poden anar en detriment de la trama.

El cas és que "El Chino" es llegeix d'una atacada i absorbeix com Mankell ens té acostumats. Però, en acabar-lo, tenim la sensació de que hi falta alguna cosa, potser justament perquè n'hi ha tantes. és com si, cap al final, l'autor considerés que ja havia explicat tot el que volia dir-nos, i el desenllaç li semblés una qüestió necessària però més trivial que el plantejament en si mateix.

Pel que fa a la traducció, he llegit la versió castellana que és més aviat oblidable. Així que jo us recomanaria que optéssiu per la catalana.

Per acabar, m'agradaria dir que aquest articlet no hauria existit sense l'amabilitat dels amics de La llibreteria, la meva llibreria de capçalera a Girona.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Siempre quise bailar como el negro de Boney M. (José Luís Romero) i el bookcrossing

Si heu arribat fins aquí, és possible que ho hagueu fet motivats pel títol del llibre que fa unes setmanes em va encuriosir i em va portar a comprar-lo. Fa gràcia això del negre de Boney M.: Bobby Farrell es deia, i a mi també m'hauria agradat ballar com ell.

Em fa una mica de rabieta iniciar les meves intervencions en aquest bloc fent una àcida crítica d'una novel·la negra que no recomanaré que llegiu i també em fa rabieta començar fora de la línia encetada per l'Spock amb el fòrum del Cafè literari.

El cas és que, atreta pel títol i perquè en algun lloc havia llegit una recomanació i també perquè a la coberta apareix la meva estimada torre Agbar, vaig decidir adquirir aquesta novel·leta suposadament d'intriga, que descriu racons foscos d'una perillosa, lletja i monolingüe Barcelona irreal i que parla, sense gaire coneixement, de temes informàtics. Deixem-ho aquí. Això sí, que consti des d'ara mateix la meva admiració cap a qualsevol persona que escriu una novel·la, m'agradi o no: cal valorar el que suposen els esforços de creativitat i imaginació, ja que les idees no surten del no-res. Jo me'n sento incapaç.

Així que ho deixo aquí i, si algú en vol saber més, pot consultar-ne ressenyes de Pere Nieto, del mateix José Luís Romero o a la revista de la Guàrdia Urbana de Barcelona, entre d'altres.

Autor de la fotografia del Bobby Farrell: Erwin Winkelman


He passejat el llibre amunt i avall gairebé obligant-me a llegir-lo per donar-li una altra oportunitat. Arribada a la pàgina 173, aquesta tarda plujosa i de caos ferroviari he decidit abandonar el llibre al seient d'un Civia en direcció Mataró tot emulant els bookcrossers. Potser ara mateix està tornant cap a Barcelona i ja té nou propietari, però estic segura que demà jo trobaré una millor lectura i no em penediré d'haver-lo abandonat.

Per acabar, vull explicar una teoria que fa temps que medito i és que la qualitat d'una novel·la sol ser inversament proporcional a l'atenció que desperta el títol del llibre. Un, dos, tres, responda otra vez: Siempre quise bailar como el negro de Boney M., Pollo frio en la nevera, El diablo viste de Prada...

Que consti que també se m'acuden excepcions a la teoria: Kafka a la platja o Tòquio blues (brillants!), No digas que fue un sueño (el rellegirem?) o Confesiones del estafador Félix Krull, per posar exemples ben diferents.

I vosaltres? Què en penseu? Examinem la teoria?

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Quan el Negre ve del Nord

Quan l'any 2000 es va publicar "La Quinta Mujer", d'Henning Mankell, un crític literari de ara no recordo quina revista va escriure que quan un gènere sembla esgotat, sempre ve algú que el capgira, el renova i l'enriqueix. El llibre, que venia avalat per un prestigiós premi internacional, va captivar a milions de lectors i va propiciar la publicació, de manera tristament desordenada, de les altres vuit novel·les protagonitzades per l'entranyable i malcarat Kurt Wallander.

Mankell, que ara té legions de seguidors incondicionals entre els que m'hi compto, ens va ensenyar una manera de fer thrillers radicalment diferent a l'anglosaxona: aquí la quotidianitat, els petits actes de cada dia, els milers de detalls aparentment superflus de la vida, prenen un protagonisme tan destacat com la pròpia trama. Els personatges són de carn i ossos i viuen, com la majoria de nosaltres, entre dos mons: el laboral i el domèsttic, que sovint entren en conflicte i colisionen amb danys colaterals. Uns personatges magníficament traçats i un ritme en constant crescendo són dos dels trets més característics de les novel·les negres de Mankell. Això sense oblidar, és clar, l'anàlisi crítica de la societat.

L'èxit indiscutible de Mankell ha propiciat el desembarcament de tota una sèrie d'autors que escriuen novel·la negra d'altíssima qualitat literària i que comparteixen amb ell la majoria de característiques que semblen ser marca de fàbrica d'aquest gènere als països nòrdics. En aquest moment, el més conegut és Stieg Larsson, que amb "Els homes que no estimaven les dones", inicia una trilogia aclamada unànimement per crítica i públic. Però m'agradaria recomanar-vos també dos autors que acabo de descobrir: el noruec Jo Nesbo amb "El Pit-roig", i Christian Jungersen, amb un llibre que a mi m'ha semblat, simplement, una obra mestra: "La Excepción", un thriller claustrofòbic on l'anàlisi psicològica dels personatges els fa tan creïbles com mesquins.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Benvinguts al Bloc del Cafè Literari!

Aquest projecte és hereu directe de l'antic Cafè literari, que un dia vam construir en forma de pàgina web i de fòrum. Durant força anys, en aquell lloc vam mantenir tertúlies sobre lectures que ens havien apassionat, disgustat, decebut... que, al cap i a la fi, ens havien provocat alguna cosa, ni que fos indiferència.

Però com que els temps canvien i, siguem sincers, una pàgina web amb cara i ulls costa molt de mantenir i el temps sempre és escàs, després d'un llarg parèntesi iniciem aquesta nova etapa. La gran novetat és, format a part, que ara el cafè literari estarà conduït per dues persones, lletraferits jmpenitents: la nur i l'Spock. Però, és clar, un bloc, i sobretot aquest bloc, no té sentit sense vosaltres, sense la vostra participació activa, les vostres opinions "desacomplexades" —com diria la nostra amiga Eva Piquer—, comentaris o visites furtives.

Així doncs, i sense més preàmbuls, posem en marxa la cafetera i obrim les portes del nou Cafè Literari, tot esperant que us hi sentiu, almenys, tan còmodes com us trobàveu al vell local.

Benvinguts!