Després de la trilogia de caire més intimista formada per "El cervell de Kennedy", "Profunditats" i "Sabates italianes", Henning Mankell torna a la càrrega amb una novel·la que, sense ser exactament negra, sí que parteix d'una premissa típica de novel·la policíaca: un assassinat múltiple i salvatge, aparentment sense explicació ni sentit. S'inicien, aleshores, dues investigacions: l'oficial de la policia, amb mètodes similars als que ja coneixem de les novel·les del nostre enyorat Kurt Wallander, i la d'una jutgessa madura que, per atzar, descobreix un lleuger parentiu entre algunes de les víctimes i la família de la seva mare.
I de sobte, un gir narratiu totalment inesperat: la trama principal queda tallada i en comença una altra ambientada a la Xina del segle XIX i als Estats Units de la mateixa època, la de la construcció del ferrocarril. Aquesta és la primera gran sorpresa narrativa d'"El Chino" (o "El xinès", és clar), però no serà l'única, i no m'estic referint a l'estil narratiu, sinó a l'argument. es tracta d'una novel·la gairebé coral amb molts personatges que prenen protagonisme -sobretot dones-,, i una trama que ens porta des de la Xina fins a Moçambic o Zimbabwe... i tot, o gairebé tot, acaba encaixant.
A "El Chino" hi ha intriga i acció, sí, però aquesta també és una novel·la política amb reflexions i plantejaments molt lúcids, hi ha profunditat psicològica, denúncia social, aventures a l'estil clàssic... Aquest poti-poti fa que "El Chino" sigui el llibre més ambiciós de Mankell fins ara. El més ambiciós i no necessàriament el més reeixit, perquè quan s'hi barregen tants elements, per força hi ha d'haver irregularitats. Si la primera meitat de la novel·la em va semblar impecable, la segona trontolla una mica i de vegades es perd en digressions que, tot i enriquir els personatges, poden anar en detriment de la trama.
El cas és que "El Chino" es llegeix d'una atacada i absorbeix com Mankell ens té acostumats. Però, en acabar-lo, tenim la sensació de que hi falta alguna cosa, potser justament perquè n'hi ha tantes. és com si, cap al final, l'autor considerés que ja havia explicat tot el que volia dir-nos, i el desenllaç li semblés una qüestió necessària però més trivial que el plantejament en si mateix.
Pel que fa a la traducció, he llegit la versió castellana que és més aviat oblidable. Així que jo us recomanaria que optéssiu per la catalana.
Per acabar, m'agradaria dir que aquest articlet no hauria existit sense l'amabilitat dels amics de La llibreteria, la meva llibreria de capçalera a Girona.
