Donde el corazón te lleve – Susanna Tamaro

Donde el corazón te lleve és una novel·la de Susanna Tamaro publicada l’any 1994 que, tal com ja s’intueix, tracta de sentiments, sensacions, de l’existència de tres dones: àvia, mare i filla i del complicat encaix entre generacions i això que la diferència generacional entre elles no és tan gran com, per exemple, la que jo tinc amb la meva mare.

La novel·la, tot i que transcorre en un curt període de temps (des del 16 de novembre de 1992 al 22 de desembre del mateix any, l’any olímpic), explica la vida i les relacions entre aquestes tres dones narrat des de la veu de l’experiència, l’àvia, de qui la neta s’acaba d’allunyar per descobrir un món nou: Amèrica.

Crec, sincerament, que si hagués llegit aquesta novel·la anys enrere no l’hauria entesa tan bé com ara: la dificultat d’aquest encaix generacional i l’intercanvi de papers segons les diferents etapes vitals entre les diferents dones conforme es van fent grans.

Sensacions com la incomprensió, la soledat, la rebel•lia de l’adolescència, la vellesa i, sobretot, deixar-se guiar pels dictats del cor estan molt ben descrites per aquesta autora italiana que des d’aleshores ha publicat moltes altres novel•les.

Em permeto la llibertat de traduir-ne l’últim paràgraf, que precisament dóna el títol a la novel·la i que em va encantar:

“I després, quan s’obrin davant teu molt camins i no sàpigues quin has de recórrer, no n’escullis un qualsevol a l’atzar: asseu i espera. Respira amb la confiada tranquil·litat amb què vas respirar el dia que vas arribar al món i no permetis que res et distregui: espera i espera més encara. Queda’t quieta, en silenci, i escolta el teu cor. I quan et parli, aixeca’t i vés on et porti.”

Després de tants anys de sentir-ne a parlar bé, el llibre m'ha agradat, l'he assaborit a poc a poc i m'ha sorprés perquè m'imaginava ben bé una altra cosa. En fi, per a mi és una lectura recomanable i que posa a flor de pell molts sentiments que portem dins fins a fer-nos plorar i tot!

"Un caso del comisario Jaritos y otros relatos clandestinos", de Petros Markaris

Aquests darrers mesos he llegit molta novel·la negra. La veritat és que sempre m'ha interessat el gènere, però en general, els autors nord-americans m'havien arribat a saturar tant que vaig fugir d'aquesta mena de lectures. Ara, però, Mankell, Larsson i altres autors, ens han ensenyat que hi ha una manera radicalment diferent de treballar el gènere negre.

Avui m'agradaria parlar-vos d'un altre autor europeu que no ve del Nord, sinó de la càlida i mediterrània Grècia: Petros Markaris.

Markaris, que ja comença a tenir força seguidors a les nostres terres, és el creador d'un dels personatges més divertits, malcarats, cínics i entranyables que conec. El comissari Costas Jaritos protagonitza les cinc novel·les que ha publicat fins ara, on la inevitable trama policíaca es combina magistralment amb una bona dosi de denúncia social i una altra d'humor àcid que va de cap a cap de cada llibre.

Però avui no us vull parlar de les novel·les de Markaris, sinó d'un petit llibre de relats que va publicar entre la tercera i quarta entrega de la sèrie Jaritos. "Un caso del comisario Jaritos y otros relatos clandestinos" és, des del meu punt de vista, una d'aquelles petites joies que et cauen a les mans a la impensada, sense imaginar-te que hi trobaràs alguns dels millors relats que has llegit en molts anys.
Colpidors, sorprenents, intensos sempre i de vegades corprenedors, els relats d'aquest llibre són protagonitzats per éssers anònims i sovint al caire de la marginalitat: immigrants il·legals explotats per individus tan mesquins com insignificants, músics de carrer, prostitutes clandestines que es troben en un mal pas, petits comerciants que no dubtaran a sacrificar el seu honor i alguna cosa més per guanyar quatre quartos addicionals...

Magníficament escrit, la prosa i el punt de vista narratiu s'adeqüen a la perfecció a allò que se'ns vol transmetre. En aquest cas, la diversitat de tècniques narratives no és una pura exhibició, sinó una eina que fa de cada relat una peça única i, en alguns casos, magistral.

Si us agrada la literatura de qualitat i el gènere negre no us provoca urticària, crec que "Un caso del comisario Jaritos y otros relatos clandestinos" us enganxarà i no el podreu oblidar fàcilment.

Murakami a Barcelona

 

Com que el post de la Nur sobre "After Dark" va generar molts comentaris (senyal que entre els amics del Cafè Literari hi ha un bon grapat de seguidors d'Aruki Murakami), ens ha semblat interessant compartir amb vosaltres l'article que ha publicat la gent de Vilaweb sobre l'escriptor japonès. Murakami ha estat a Barcelona i ha parlat de la seva obra, de com s'endinsa en el món literari que el caracteritza, de la seva propera novel·la i encara d'una altra que ja té mig envastada.

 

és un article breu però intens, que podeu llegir aquí. 

 

 

Petons de diumenge, de Sílvia Soler

Amb l'Empordà com a teló de fons, Sílvia Soler ens presenta una història senzilla, sense trucs ni sorpreses, però profundament humana.

Petons de diumenge ens narra la història de la Valèria Isern, una dona ja gran, amb fills i néts que, víctima d'un càncer irreversible, rememora la seva vida amb l'ajut d'un cronista misteriós. Els records que explica la protagonista es complementen amb els diaris escrits de manera irregular però durant la major part de la seva vida, el punt de vista de fills i coneguts, i les cartes de la seva millor amiga, l'Elisa. Aquesta diversitat de veus narratives i de perspectives, conformen un retrat intens i emocionant d'uns personatges de carn i ossos, magníficament emmarcats en el context històric que els ha tocat viure.

A la contraportada del llibre podem llegir: "Petons de diumenge és una novel·la sobre les petites revolucions personals que milers de dones, autèntiques heroïnes quotidianes, van haver de dur a terme en aquest país per construir la seva felicitat en l'entorn hostil i asfixiant de la dictadura i la repressió religiosa." tot i que és cert, un encapçalament així a mi em provoca un efecte disuassori: sembla que ens trobem davant d'una novel·la pamflet, i res més lluny de la realitat. Amb una prosa senzilla i transparent, magnífica, aquest llibre troba un equilibri dificilíssim: convertir petites històries individuals en un gran relat literari. La Valèria, una dona enamorada de la vida, arqueòloga de professió però que tria una vida convencional per amor, i el seu contrapunt, l'Elisa, inquieta i d'esperit lliure, viatgera incansable, són dos personatges a la recerca de la felicitat i d'elles mateixes; dos personatges tan de debò que no s'obliden fàcilment.

Sense grans estridències ni melodrames innecessaris, "Petons de diumenge", de Sílvia Soler, és un d'aquells llibres que es gaudeixen frase a frase, que enganxen per la seva qualitat literària i sorprenen per la humanitat que destil·len els seus personatges. Us el recomano vivament.

I si voleu escoltar com presenta el llibre la seva autora, aquí teniu una entrevista amb Sílvia Soler que li van fer a Catalunya Ràdio, dins d'El Suplement.

After dark - Haruki Murakami

Un altre bon llibre de d'Haruki Murakami, escriptor de qui ja he llegit dues novel·les (Tòquio blues i Kafka a la platja) i un recull de relats (El salze cec i la dona adormida).

L'Eri i la Mari són dues germanes japoneses que, a partir dels seus atributs, han estat educades de manera diferent. L'Eri encarna la noia guapa, surt retratada a les revistes i fa de model; només estudia perquè s'ha de fer. La Mari és el pol oposat: no és guapa ni brillant, però estudia perquè és inquieta, curiosa i vol menjar-se la vida.

Un dia la Mari decideix passar tota una nit fora de casa i la novel·la transcorre en el temps des que sabem que la Mari ha pres aquesta decisió fins que torna a casa. Tot plegat: una nit a Tòquio. Una nit plena de coneixences i vivències positives que l'ajuden a comprendre millor la vida, sobretot un nou amic: en Takahashi, un noi encisador.

Murakami descriu llocs i escenes del Tòquio nocturn de tal manera que sembla que hi estiguem vivint, espai com els love hotels o els convenience shop que ens mostren l'americanització del Japó. Curioses maneres de viure i sobreviure en un Tòquio agressiu, violent, dur, però que, malgrat tot, fa ganes de conéixer.

I un rerefons musical que m'ha obligat a revisar pàgina per pàgina i descarregar la selecció musical d'After dark, de ben segur, recomanable, ja que Murakami és un expert en jazz i fins i tot durant seet anys va regentar un local on es tocava jazz. Mentre llegiu aquest post, se sent de fons la música que en Takahashi selecciona com una de les millors peces:



Tusquets, al seu web, publica també la selecció musical de Murakami a After dark (des del menú, cal triar 'La música de su obra').

En conclusió: un bon llibre que es devora en una sola nit.

Web oficial de Murakami

"El Chino", d'Henning Mankell

Després de la trilogia de caire més intimista formada per "El cervell de Kennedy", "Profunditats" i "Sabates italianes", Henning Mankell torna a la càrrega amb una novel·la que, sense ser exactament negra, sí que parteix d'una premissa típica de novel·la policíaca: un assassinat múltiple i salvatge, aparentment sense explicació ni sentit. S'inicien, aleshores, dues investigacions: l'oficial de la policia, amb mètodes similars als que ja coneixem de les novel·les del nostre enyorat Kurt Wallander, i la d'una jutgessa madura que, per atzar, descobreix un lleuger parentiu entre algunes de les víctimes i la família de la seva mare.

I de sobte, un gir narratiu totalment inesperat: la trama principal queda tallada i en comença una altra ambientada a la Xina del segle XIX i als Estats Units de la mateixa època, la de la construcció del ferrocarril. Aquesta és la primera gran sorpresa narrativa d'"El Chino" (o "El xinès", és clar), però no serà l'única, i no m'estic referint a l'estil narratiu, sinó a l'argument. es tracta d'una novel·la gairebé coral amb molts personatges que prenen protagonisme -sobretot dones-,, i una trama que ens porta des de la Xina fins a Moçambic o Zimbabwe... i tot, o gairebé tot, acaba encaixant.

A "El Chino" hi ha intriga i acció, sí, però aquesta també és una novel·la política amb reflexions i plantejaments molt lúcids, hi ha profunditat psicològica, denúncia social, aventures a l'estil clàssic... Aquest poti-poti fa que "El Chino" sigui el llibre més ambiciós de Mankell fins ara. El més ambiciós i no necessàriament el més reeixit, perquè quan s'hi barregen tants elements, per força hi ha d'haver irregularitats. Si la primera meitat de la novel·la em va semblar impecable, la segona trontolla una mica i de vegades es perd en digressions que, tot i enriquir els personatges, poden anar en detriment de la trama.

El cas és que "El Chino" es llegeix d'una atacada i absorbeix com Mankell ens té acostumats. Però, en acabar-lo, tenim la sensació de que hi falta alguna cosa, potser justament perquè n'hi ha tantes. és com si, cap al final, l'autor considerés que ja havia explicat tot el que volia dir-nos, i el desenllaç li semblés una qüestió necessària però més trivial que el plantejament en si mateix.

Pel que fa a la traducció, he llegit la versió castellana que és més aviat oblidable. Així que jo us recomanaria que optéssiu per la catalana.

Per acabar, m'agradaria dir que aquest articlet no hauria existit sense l'amabilitat dels amics de La llibreteria, la meva llibreria de capçalera a Girona.

Siempre quise bailar como el negro de Boney M. (José Luís Romero) i el bookcrossing

Si heu arribat fins aquí, és possible que ho hagueu fet motivats pel títol del llibre que fa unes setmanes em va encuriosir i em va portar a comprar-lo. Fa gràcia això del negre de Boney M.: Bobby Farrell es deia, i a mi també m'hauria agradat ballar com ell.

Em fa una mica de rabieta iniciar les meves intervencions en aquest bloc fent una àcida crítica d'una novel·la negra que no recomanaré que llegiu i també em fa rabieta començar fora de la línia encetada per l'Spock amb el fòrum del Cafè literari.

El cas és que, atreta pel títol i perquè en algun lloc havia llegit una recomanació i també perquè a la coberta apareix la meva estimada torre Agbar, vaig decidir adquirir aquesta novel·leta suposadament d'intriga, que descriu racons foscos d'una perillosa, lletja i monolingüe Barcelona irreal i que parla, sense gaire coneixement, de temes informàtics. Deixem-ho aquí. Això sí, que consti des d'ara mateix la meva admiració cap a qualsevol persona que escriu una novel·la, m'agradi o no: cal valorar el que suposen els esforços de creativitat i imaginació, ja que les idees no surten del no-res. Jo me'n sento incapaç.

Així que ho deixo aquí i, si algú en vol saber més, pot consultar-ne ressenyes de Pere Nieto, del mateix José Luís Romero o a la revista de la Guàrdia Urbana de Barcelona, entre d'altres.

Autor de la fotografia del Bobby Farrell: Erwin Winkelman

He passejat el llibre amunt i avall gairebé obligant-me a llegir-lo per donar-li una altra oportunitat. Arribada a la pàgina 173, aquesta tarda plujosa i de caos ferroviari he decidit abandonar el llibre al seient d'un Civia en direcció Mataró tot emulant els bookcrossers. Potser ara mateix està tornant cap a Barcelona i ja té nou propietari, però estic segura que demà jo trobaré una millor lectura i no em penediré d'haver-lo abandonat.

Per acabar, vull explicar una teoria que fa temps que medito i és que la qualitat d'una novel·la sol ser inversament proporcional a l'atenció que desperta el títol del llibre. Un, dos, tres, responda otra vez: Siempre quise bailar como el negro de Boney M., Pollo frio en la nevera, El diablo viste de Prada...

Que consti que també se m'acuden excepcions a la teoria: Kafka a la platja o Tòquio blues (brillants!), No digas que fue un sueño (el rellegirem?) o Confesiones del estafador Félix Krull, per posar exemples ben diferents.

I vosaltres? Què en penseu? Examinem la teoria?

Quan el Negre ve del Nord

Quan l'any 2000 es va publicar "La Quinta Mujer", d'Henning Mankell, un crític literari de ara no recordo quina revista va escriure que quan un gènere sembla esgotat, sempre ve algú que el capgira, el renova i l'enriqueix. El llibre, que venia avalat per un prestigiós premi internacional, va captivar a milions de lectors i va propiciar la publicació, de manera tristament desordenada, de les altres vuit novel·les protagonitzades per l'entranyable i malcarat Kurt Wallander.

Mankell, que ara té legions de seguidors incondicionals entre els que m'hi compto, ens va ensenyar una manera de fer thrillers radicalment diferent a l'anglosaxona: aquí la quotidianitat, els petits actes de cada dia, els milers de detalls aparentment superflus de la vida, prenen un protagonisme tan destacat com la pròpia trama. Els personatges són de carn i ossos i viuen, com la majoria de nosaltres, entre dos mons: el laboral i el domèsttic, que sovint entren en conflicte i colisionen amb danys colaterals. Uns personatges magníficament traçats i un ritme en constant crescendo són dos dels trets més característics de les novel·les negres de Mankell. Això sense oblidar, és clar, l'anàlisi crítica de la societat.

L'èxit indiscutible de Mankell ha propiciat el desembarcament de tota una sèrie d'autors que escriuen novel·la negra d'altíssima qualitat literària i que comparteixen amb ell la majoria de característiques que semblen ser marca de fàbrica d'aquest gènere als països nòrdics. En aquest moment, el més conegut és Stieg Larsson, que amb "Els homes que no estimaven les dones", inicia una trilogia aclamada unànimement per crítica i públic. Però m'agradaria recomanar-vos també dos autors que acabo de descobrir: el noruec Jo Nesbo amb "El Pit-roig", i Christian Jungersen, amb un llibre que a mi m'ha semblat, simplement, una obra mestra: "La Excepción", un thriller claustrofòbic on l'anàlisi psicològica dels personatges els fa tan creïbles com mesquins.

Benvinguts al Bloc del Cafè Literari!

Aquest projecte és hereu directe de l'antic Cafè literari, que un dia vam construir en forma de pàgina web i de fòrum. Durant força anys, en aquell lloc vam mantenir tertúlies sobre lectures que ens havien apassionat, disgustat, decebut... que, al cap i a la fi, ens havien provocat alguna cosa, ni que fos indiferència.

Però com que els temps canvien i, siguem sincers, una pàgina web amb cara i ulls costa molt de mantenir i el temps sempre és escàs, després d'un llarg parèntesi iniciem aquesta nova etapa. La gran novetat és, format a part, que ara el cafè literari estarà conduït per dues persones, lletraferits jmpenitents: la nur i l'Spock. Però, és clar, un bloc, i sobretot aquest bloc, no té sentit sense vosaltres, sense la vostra participació activa, les vostres opinions "desacomplexades" —com diria la nostra amiga Eva Piquer—, comentaris o visites furtives.

Així doncs, i sense més preàmbuls, posem en marxa la cafetera i obrim les portes del nou Cafè Literari, tot esperant que us hi sentiu, almenys, tan còmodes com us trobàveu al vell local.

Benvinguts!