dimarts, 28 d’octubre de 2008

Siempre quise bailar como el negro de Boney M. (José Luís Romero) i el bookcrossing

Si heu arribat fins aquí, és possible que ho hagueu fet motivats pel títol del llibre que fa unes setmanes em va encuriosir i em va portar a comprar-lo. Fa gràcia això del negre de Boney M.: Bobby Farrell es deia, i a mi també m'hauria agradat ballar com ell.

Em fa una mica de rabieta iniciar les meves intervencions en aquest bloc fent una àcida crítica d'una novel·la negra que no recomanaré que llegiu i també em fa rabieta començar fora de la línia encetada per l'Spock amb el fòrum del Cafè literari.

El cas és que, atreta pel títol i perquè en algun lloc havia llegit una recomanació i també perquè a la coberta apareix la meva estimada torre Agbar, vaig decidir adquirir aquesta novel·leta suposadament d'intriga, que descriu racons foscos d'una perillosa, lletja i monolingüe Barcelona irreal i que parla, sense gaire coneixement, de temes informàtics. Deixem-ho aquí. Això sí, que consti des d'ara mateix la meva admiració cap a qualsevol persona que escriu una novel·la, m'agradi o no: cal valorar el que suposen els esforços de creativitat i imaginació, ja que les idees no surten del no-res. Jo me'n sento incapaç.

Així que ho deixo aquí i, si algú en vol saber més, pot consultar-ne ressenyes de Pere Nieto, del mateix José Luís Romero o a la revista de la Guàrdia Urbana de Barcelona, entre d'altres.

Autor de la fotografia del Bobby Farrell: Erwin Winkelman


He passejat el llibre amunt i avall gairebé obligant-me a llegir-lo per donar-li una altra oportunitat. Arribada a la pàgina 173, aquesta tarda plujosa i de caos ferroviari he decidit abandonar el llibre al seient d'un Civia en direcció Mataró tot emulant els bookcrossers. Potser ara mateix està tornant cap a Barcelona i ja té nou propietari, però estic segura que demà jo trobaré una millor lectura i no em penediré d'haver-lo abandonat.

Per acabar, vull explicar una teoria que fa temps que medito i és que la qualitat d'una novel·la sol ser inversament proporcional a l'atenció que desperta el títol del llibre. Un, dos, tres, responda otra vez: Siempre quise bailar como el negro de Boney M., Pollo frio en la nevera, El diablo viste de Prada...

Que consti que també se m'acuden excepcions a la teoria: Kafka a la platja o Tòquio blues (brillants!), No digas que fue un sueño (el rellegirem?) o Confesiones del estafador Félix Krull, per posar exemples ben diferents.

I vosaltres? Què en penseu? Examinem la teoria?

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Quan el Negre ve del Nord

Quan l'any 2000 es va publicar "La Quinta Mujer", d'Henning Mankell, un crític literari de ara no recordo quina revista va escriure que quan un gènere sembla esgotat, sempre ve algú que el capgira, el renova i l'enriqueix. El llibre, que venia avalat per un prestigiós premi internacional, va captivar a milions de lectors i va propiciar la publicació, de manera tristament desordenada, de les altres vuit novel·les protagonitzades per l'entranyable i malcarat Kurt Wallander.

Mankell, que ara té legions de seguidors incondicionals entre els que m'hi compto, ens va ensenyar una manera de fer thrillers radicalment diferent a l'anglosaxona: aquí la quotidianitat, els petits actes de cada dia, els milers de detalls aparentment superflus de la vida, prenen un protagonisme tan destacat com la pròpia trama. Els personatges són de carn i ossos i viuen, com la majoria de nosaltres, entre dos mons: el laboral i el domèsttic, que sovint entren en conflicte i colisionen amb danys colaterals. Uns personatges magníficament traçats i un ritme en constant crescendo són dos dels trets més característics de les novel·les negres de Mankell. Això sense oblidar, és clar, l'anàlisi crítica de la societat.

L'èxit indiscutible de Mankell ha propiciat el desembarcament de tota una sèrie d'autors que escriuen novel·la negra d'altíssima qualitat literària i que comparteixen amb ell la majoria de característiques que semblen ser marca de fàbrica d'aquest gènere als països nòrdics. En aquest moment, el més conegut és Stieg Larsson, que amb "Els homes que no estimaven les dones", inicia una trilogia aclamada unànimement per crítica i públic. Però m'agradaria recomanar-vos també dos autors que acabo de descobrir: el noruec Jo Nesbo amb "El Pit-roig", i Christian Jungersen, amb un llibre que a mi m'ha semblat, simplement, una obra mestra: "La Excepción", un thriller claustrofòbic on l'anàlisi psicològica dels personatges els fa tan creïbles com mesquins.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Benvinguts al Bloc del Cafè Literari!

Aquest projecte és hereu directe de l'antic Cafè literari, que un dia vam construir en forma de pàgina web i de fòrum. Durant força anys, en aquell lloc vam mantenir tertúlies sobre lectures que ens havien apassionat, disgustat, decebut... que, al cap i a la fi, ens havien provocat alguna cosa, ni que fos indiferència.

Però com que els temps canvien i, siguem sincers, una pàgina web amb cara i ulls costa molt de mantenir i el temps sempre és escàs, després d'un llarg parèntesi iniciem aquesta nova etapa. La gran novetat és, format a part, que ara el cafè literari estarà conduït per dues persones, lletraferits jmpenitents: la nur i l'Spock. Però, és clar, un bloc, i sobretot aquest bloc, no té sentit sense vosaltres, sense la vostra participació activa, les vostres opinions "desacomplexades" —com diria la nostra amiga Eva Piquer—, comentaris o visites furtives.

Així doncs, i sense més preàmbuls, posem en marxa la cafetera i obrim les portes del nou Cafè Literari, tot esperant que us hi sentiu, almenys, tan còmodes com us trobàveu al vell local.

Benvinguts!